Miquel Ballester, un català natural de Tarragona
Escrit per Ernest Vallhonrat Llurba
El mariner i mercader tarragoní Miquel Ballester i en Pedro Casaus, aquest darrer també d’origen català i pare de Bartolomé Casaus o de Las Casas, anaren ambdós en el segon viatge de Colom al Nou Món l’any 1493 i allí reberen terres, comandes i repartiments d’indis. El 1498 Pedro Casaus tornà a Sevilla, on residia tota la seva família, amb un present molt especial pel seu fill Bartolomé, que llavors tenia catorze anys: es tractava d’un jove esclau indi, que posteriorment va ser educat com a servent i que constituí un pols d’atracció i enveja entre tots els seus companys.
El jove Casaus castellanitzaria després el seu cognom pel de Las Casas, talment com acostumaven fer els emigrants que embarcaven camí de les Índies amb els estols de Castella. El 1502 la reina Isabel de Castella publicà una ordre, segons la qual s’obligava a repatriar al seus països d’origen a quasi tots els tres-cents esclaus indis que els conqueridors espanyols havien portat en aquells primers anys de descoberta i conquesta. Imaginem el dolor que afectaria el jove Bartolomé, ja amb divuit anys, per haver de despendre’s d’aquell esclau que havia preparat acuradament com a servent. Tal vegada aquest fet marcaria la pruïja de Bartolomé per tal de defensar durant tota la seva vida els drets dels indis nadius del Nou Món.
Anys després, referint-se al mariner tarragoní, fra Bartolomé de Las Casas escriuria en la Historia de las Indias:
“… Miguel Ballester, catalán natural de Tarragona …”, afegint-hi més endavant: “… ésta es su carta y bien parece que era catalán porque hablava imperfectamente: pero hombre virtuosos y honrado y de voluntad sincera y simple: yo le conogscí mucho.”
Reproducció dels paràgrafs que sobre Miquel Ballester apareixen en una copia de 1690 del manuscrit de la Historia de las Indias, de Fra Bartolomé de Las Casas, llibre que començà a escriure a Sevilla el 1537 i que acabà a Valladolid vint-i-dos anys després. Las Casas establí en el seu testament “que no se publicara hasta cuarenta años después de su muerte”, que esdevingué el 17 de juny de 1566.Malgrat l’interès del contingut tan important no es publicaria la Historia … fins tres-cents anys després, el 1885. Mentrestant, l’obra fou consultada i revisada per historiadors i estudiosos, alguns dels quals eren acèrrims adversaris de l’obra, com Juan Ginés de Sepúlveda, cronista de l’emperador Carles V.
1454: Ballester i Colom (Colón) provoquen una revolta entre camperols i terratinents a l’illa de Mallorca.
MIQUEL I SIMÓ BALLESTER amb els germans JOAN (CRISTÓBAL) i BARTOLOMÉ COLOM,
coneguts després per COLÓN es trobaven tots quatre el 1454 a Mallorca lluitant al costat dels camperols contra els terratinents a causa de l’onerós augment que els hi imposaven pels contractes de les terres, degut també per les extraordinàries contribucions que exigia el rei d’Aragó.
Respecte aquest fet, l’escriptor mallorquí José Maria Cuadrado, en l’obra Forenses y Ciudadanos, publicada el 1847, apunta el següent: “… quitados los dos Colom cayó por su base toda resistencia y que habiéndose publicado un edicto de indulto para todos los sublevados, fueron exceptuados de él Juan y Bartolomé Colom, quienes huyeron en compañía de Miquel Ballester, hijo de Simón Ballester, jefe de la conspiración.”. Aquesta revolta fou sufocada mercè l’arribada a Mallorca d’una tropa de dos mil homes, ben armats i equipats, enviats des de Nàpols pel rei Alfons V d’Aragó.
Mapa dels Països Catalans. (Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona ,1978). Territoris de la Corona d’Aragó.
1470: Uns Miquel i Simó (Ballester) amb els Colombo de Cúneo, a Gènova i Savona
JUAN GIL i CONSUELO VARELA en el llibre Cartas de particulares a Colón y Relaciones coetáneas (1984), Cap. XVI “Relación de Miguel de Cúneo”, pp. 235-236, escriuen:
“En 1470 un Simón de Cúneo, tejedor de paños estante en Génova, figura en un documento juntamente con otros miembros de la profesión, entre ellos Doménico Colombo, para fijar el precio que habían de recibir los laneros por su trabajo (Racc., II, p.115,33), poco después un Bartolomé de Cúneo aparece avecindado en Saona y sometiéndose, con Doménico Colombo y otros artesanos, a una serie de estatutos gremiales (Racc., II, 1, p. 141,8 – Data el acuerdo del 7 de diciembre de 1474)”.
“Parece más lógica, (diuen els autors) en consecuencia, la posibilidad de que Miguel de Cúneo descendiera de aquella familia de tejedores de lana conciudadanos de los Colombo, y que su trato con el futuro Almirante datara de la niñez”.
Encertada observació dels autors del llibre, a la que afegeixen més endavant:
“He aquí, pues, algunos hilos inconexos pero no fortuitos de la tupida maraña que tejen en torno de Colón sus conocidos italianos como en este caso, sólo hacen una fugaz entrada en escena para retirarse acto seguido en discretísimo mutis …”, observen estranyats el documentalista Gil i la historiadora Varela.
Colom – Colombo – Colón
Per part nostra i davant els fets analitzats, interpretem que les famílies Ballester i Colom, aquests darrers, coneguts per Colombo a Gènova (1470), per Scolvus a Escandinàvia (1477), per Colom durant la seva estada a Portugal i per Colón abans de la seva partida vers Castella el 1484, són els mateixos Colom pertanyent a la família de navegants jueva-catalana, súbdits de la Corona d’Aragó, que per qüestions polítiques i econòmiques varen haver d’emigrar a Ligúria, segons opinió de l’investigador gallec Salvador de Madariaga. Pensem que es tracta dels mateixos Colombo, la qual cosa ens porta a afirmar que en aquest quinquenni els Colombo residien en el Genovesat. En cinc registres notarials i altres documents genovesos, tots ells amb dates entre 1470 i 1474, els Colom estan enregistrats com Colombo, i consta, segons Las Casas, que els Colom es determinaven fills de “Terra Rubra“, o “Terra Ruja” en sard, lloc situat a la Liguria de la Sardenya catalano-aragonesa, des d’on actuaven com a corsaris en el Mediterrà. Hernando Colón a la Historia del Almirante diu: “Colombo (…) en efecto éste era ya el sobrenombre, o apellido de sus mayores, aunque él, conforme a la patria donde fue a morar y comenzar nuevo estado, limóse el vocablo para que se conformase más con el antiguo, y distinguió aquellos que de él procedieron, de todos los otros que eran colaterales, y así se llamó Colón.”
Fixem-nos que si va haver de “limarse” el cognom, com diu el seu fill Hernando, tot sembla que aquest fora el de Colom i no el de Colombo, perquè en el primer cas llimar significa sols substituir la darrera lletra “m“, per “n” i contràriament, anomenant-se Colombo hauria d’haver dit “cortar” o retallar el cognom, ja que, a més de desaparèixer la “m“, també quedaria retallada la darrera síl·laba “bo“.
Documents italians espuris i falsos
Està demostrat que els documents italians en que es fonamenta la hipòtesi de la pàtria genovesa deCristóbal Colón, són espuris i falsos, talment com, per exemple, el de l’heretatge de 1498 (Mayorazgo), en el qual se li fa afirmar ser de Gènova “porque allí nací y allí viví“. Altre dels documents desqualificats és el d’Assereto, aparegut l’any 1904, amb el que es pretén confirmar el naixement de Cristoforo Colombo a la ciutat de Gènova, l’any 1451, donant així suport a la hipòtesi genovesa. En la mateixa línia d’arguments genovesos està la carta a un Jenaro Annari, de Savona, o Relazione de Michele de Cuneo, a la que abans feien referència Gil i Varela, apareguda sospitosament l’any 1885, abans de les commemoracions italianes del 1892, amb motiu del IV centenari de la descoberta del Nou Món. Aquest mateix any, l’historiador savonès A. Bruno publicà l’important article La” Saona en la supposta Relazione de Michelle de Cuneo“, en el que afirma haver investigat curosament els registres i arxius de la seva ciutat sense haver trobat cap referència sobre aquest personatge singular. PREMI AQUÍ
En opinió particular, pensem que el dit “Michelle de Cuneo” és un personatge inventat en base a uns fets recollits pels cronistes de l’època per tal de reforçar els no demostrats mai orígens genovesos del descobridor del Nou Món, desbancant l’autèntic fidel amic de Colom, el tarragoní Miquel Ballester, company de facècies jovenívoles a Mallorca, i, després, integrat com a peça clau en la organització de la companyia mercantil del famós corsari Colom-Colombo-Colón, sia com a venedor de mercaderies en l’important mercat medieval de Cuneo, o a Savona i Gènova, sia en els establiments de relació i venda dels traficants de llana i tavernesDomenico i Bartomé Colombo, així com en els de Simó, pare de Miquel Ballester, centres tots ells en els que es posaven a la venda les mercaderies obtingudes com a botí dels actes piràtics en el Mediterrà.
“TERRA RUBRA” en la “Liguria” de la Sardenya catalano-aragonesa
En el Capo de Cazzia (Cap de la Caça), branca de ponent del Port de Comte, el major port natural del Mediterrà, s’hi troba la Punta de Terra Ruja (“Terra Rubra” en llatí), avui conegut com Il Porticciolo, que és l’únic lloc en tot el litoral insular i continental de la Mediterrània on apareix el topònim vinculat als orígens dels Colom. Per la seva situació i orografia és el lloc ideal per establir-se una família d’emigrants, en aquest cas, navegants jueus-catalans dedicats a la pirateria, més encara degut a la proximitat de la ciutadella de L’Alguer (Alghero), repoblada el 1384 amb gent catalana, especialment del Camp de Tarragona. Aquests repobladors conservaren la seva llengua catalana com element de seguretat i de cultura, àdhuc fins els nostres dies, de manera que Alghero es coneguda avui com “la città catalana di Italia“.
El 1460, Joan II d’Aragó atorga a la ciutadella de l’Alguer la categoria de port franc, amb la finalitat de protegir tota aquella costa de la pirateria que l’assetjava contínuament.
Mapa del Capo de Cazzia (Cap de la Caça) s’hi troba la Punta de Terra Ruja (“Terra Rubra” en llatí); està prop de la cala de l’Infern i l’illa Foradada, amb la Grotta dei Palombini i les més gran grutes de Neptú i la Verda, utilitzades com magatzems pels pirates de l’època. (Mapa publicat en la separata “Il Promontorio più bello della Sardenya” de la revista italiana Airone, de novembre de 1982.
Mapa de la costa nordoccidental de l’illa de Sardenya, amb el topònim Il Porticciolo, en lloc de Terra Ruja o “Terra Rubra”.
La gènesi de l’empresa colombina
No tenim el més petit dubte que Joan Cristòfor Colom era un navegant expert i savi, i que va realitzar els seus primers estudis amb mestres excel·lents. Els seus nombrosos i dilatats escrits palesen un bon estil literari i un domini de la gramàtica i del llatí. Començar a navegar amb una determinada continuïtat d’ençà els catorze anys li va permetre obtenir una bona cultura mitjançant també les lectures i les experiències de les relacions amb gent important i persones de tota mena durant l’estada en les ciutats i ports, en els seus viatges, així com en les llargues jornades de navegació, on les converses es deurien desenvolupar sobre temàtiques diverses, talment com el mateix Colom manifestà en una missiva dirigida als Reis Catòlics el 1501:
L’anàlisi d’aquest paràgraf explica la “gesta del “descobriment”, tal vegada preparada d’ençà el mateix moment en que Colom començà a navegar, en temps del primer papa Borja Calixt III, del rei d’Aragó Alfons V el Magnànim i quan el germà d’aquest, Joan II (pare de Ferran II, conegut com “el Catòlic”), l’any 1454, havia rebut el càrrec de lloctinent general de Catalunya com a representant del rei de la Corona d’Aragó.
Pedro de Urrea ocupava llavors i des de feia nou anys la seu arquebisbal de Tarragona i encara hi residiria durant quaranta-cinc anys fins a la seva mort, que es produiria precisament tres anys abans de la descoberta del Nou Món. El papa Calixt III tan bon punt va ocupar la càtedra de sant Pere, el 1455, nomenà Urrea capità general dels estols pontificis amb l’encàrrec de bastir una flota de set naus per tal de lluitar contra els infidels turcs que ja s’havien fet amb Bizanci i que, per tant, constituïen un perill per l’Església de Roma i, a la vegada, dificultaven el trànsit de les naus de la Corona d’Aragó i d’altres estats en la ruta d’Orient, d’importància cabdal en el comerç de les espècies. A l’estiu de 1458, en morir el papa valencià Calixt III, i a la tardor d’aquell mateix any, en morir també el rei de Nàpols i d’Aragó Alfons V el Magnànim, Pedro de Urrea retornà a la seva seu arquebisbal de Tarragona, convertint-se, durant la guerra dels deu anys contra la Generalitat, el govern de Catalunya (1462-1472)en la mà dreta, eclesiàstica i militar del nou rei Joan II d’Aragó.
La nau catalana 1454 La nau Santa Maria 1492
Un corsari anomenat Colom
Hernando Colón, en el capítol V de la seva Historia del Almirante diu:
“Cuando al principio y motivo de la venida del Almirante a España y de haberse él dado a las cosas de la mar, fue causa un hombre señalado de su nombre y familia, llamado Colombo, muy nombrado por la mar por causa de la armada que el traía contra los infieles, y también por causas de su patria, tal que con su nombre espantaba a los niños en la cuna.”
En una altra carta que Colom va adreçar als Reis Catòlics el mes de gener de l’any 1495, des de La Española, contant les variants i errades que s’acostuma trobar en els rumbs i pilotatges, diu:
“A mi acaeció, que el Rey Reynel, que Dios tiene, me envió a Túnez, para prender la galeaza “Fernandina”, y estando ya sobre la isla de san Pedro, en Cerdeña, me dijo un saetia …”
Cal fer esment que el rei Reynel de Provença havia mort l’any 1470 i és precisament aquest mateix any quan el Consolat de Mar de Barcelona publica un “Aviso” als navegants sobre un corsari anomenat Colom que amb la seva flota de set naus causava estralls per la costa catalana.
De 1470 a 1474 són aquells cinc registres notarials de Gènova on apareixen els noms de Cristofor Colombo i del seu pare Domenico en unes actes, totes elles de caràcter mercantil, la qual cosa significa que en aquella època el “clan Colombo” residia i desenvolupava les seves activitats pels ports de Gènova i Savona, i per la ciutat interior de Cúneo, situada en una cruïlla de camins, raó per la qual comptava amb un important mercat al que afluïa gent de llocs molt llunyans des dels quatre punts cardinals.
Romanço que Hernando Colón va adquirir a Tarragona per un diner, l’any 1513, segons consta al revers de dita publicació. El fill de l’Almirall, fundador de la Biblioteca Colombina, tenia el bon costum d’anotar el lloc, la data i el preu de cadascuna de les compres que feia.
Espai Antoni Ferrer 